Ayuntamiento de Benifaió

Inicio -> Benifaió -> Història

Historia

Tornar Imprimir

Foto Torre Mussa

El Primitiu Benifaió seria l’alqueria musulmana citada al  Llibre del Repartiment. En este text apareix el 13 de juny de 1238, com una de les deu alqueries atorgades pel rei a homes del seu exèrcit procedents de Barcelona. El nom prové de l’alqueria àrab i està formada per “beni” (fills) y “Hayyén”, nom de família musulmana, usual en terres cristianes.

A l’actual termini municipal existeixen evidències de presència humana des de període epipaleolític, fa uns 10.000 a 8.000 anys, a la zona de la Font de l’Almaguer. De l’eneolític procedeixen les restes de la Paridera, Pla de les Clotxes i una destral de pedra polida trobada prop del nucli urbà. Als voltants de la hui desapareguda Font de Mussa s’han trobat puntes de fletxa i altre material lític clarament eneolític. De l’Edat del Bronze, entre 1.800 i 700 a. C., existeixen restes de poblats a la Font de l’Almaguer.

També es troben clars vestigis de l’època romana a les immediacions de la ja citada Font de Mussa, on es té notícia de la troballa de restes arqueològiques ja en el segle XIX, associats a una vila rústica habitada al menys entre els segles I al IV d. C., segons les restes numismàtiques i ceràmiques trobades. En 1922 Nicolau Primitiu Gómez Serrano donà la notícia de la troballa d’un altar o ara romana amb una inscripció dedicada al déu Mitra, hui conservada al Museu de Belles Arts Sant Pius V de València. Les restes, en propietat privada, encara no han estat excavades en la seua totalitat.

L’any 2001, a conseqüència dels treballs d’instal·lació del gasoducte de Picassent a Benifaió per a l’abastiment de gas natural, aparegué un excel·lent mosaic bicrom, dins una habitació completa de la vila romana, amb un medalló central policrom que representa una escena al·legòrica de la fundació de Roma. Actualment forma part destacada de la sala de Món Romà, al museu de Prehistòria de València.

De la civilització islàmica destaca la pervivència de dues torres vigia de l’època almohade (segles XI-XII): la Torre de l’Horta o de Mussa, situada a les immediacions de la font homònima, posteriorment modificada i adaptada com a columbari, i la Torre de la Plaça, alçada al vell mig d’una illa de cases entorn a les actuals places Major, Progrés i de l’Àngel, circumdant el nucli primigeni de l’alqueria islàmica.

Després de la conquesta cristiana, Benifaió formà part, eclesiàsticament de la parròquia d’Espioca, amb Alginet i Almussafes, fins que passà a ocupar la seu parroquial pel despoblament que va sofrir Espioca. Posteriorment es disgregaren de Benifaió la parròquia d’Alginet, en agost de 1537, així com la d’Almussafes, que es desmembrà com a parròquia definitivament en 1788.

Amb la conquesta, el territori i la seua jurisdicció passaren a la corona, que procedí a la venta del senyoriu i cedí o llogà el cobrament del terç delme a diferents personatges. Es coneix que en 1304 tal dret va pertànyer a Bertomeu Matoses, senyor de Benifaió. El fill homònim de Matoses apareix com a senyor vitalici de Benifaió i Alginet en 1338. Este Bertomeu Matoses, ciutadà de València, va estar encausat i condemnat per la seua adscripció unionista, i finalment la monarquia procedí a la venda a perpetuïtat del senyoriu i la seua jurisdicció, per 110.000 sous, a Maria Lladró de Vidaure, el 9 de novembre de 1349. Esta cedí el senyoriu de Benifaió al seu fill, Raimon de Vilanova y Lladró de Vidaure, vescomte de Xelva.

Encara no es coneix la forma amb la qual, senyoriu i jurisdicció, pretengueren a Joan d’Alpicat (+1392). La seua filla i hereva, Isabel d’Alpicat, casada abans de 1419 amb el cavaller mossén Jaume Jofré, aportà el senyoriu al matrimoni. En 1435, Jaume Jofré apareix com a senyor de Benifaió en el contracte per a la realització de un retaule encarregat al pintor Gonçal Peris, dedicat a Sant Pere.

Amb el citat matrimoni, el senyoriu i jurisdicció de Benifaió passaren a mans d’esta família valenciana, successivament a Lluís Jofré i d’Alpicat, casat amb Aldonça Escorna; al seu fill Nicolau Jofré, sacat amb Joanna Estellés, documentat com a senyor de Benifaió en 1506, en una venda al bisbe de Tortosa d’una casa que posseïen a València. Posteriorment, Benifaió va pertànyer al seu fill Jeroni Jofré, casat amb Andreua Vilarragut, ambdós documentats en un procés de “ferma de dret” pel qual reclamava els drets feudals heretats de son pare. El senyoriu de Benifaió passà al fill de Jeroni, Miquel Jofré, de qui sabem que va ser legitimat en 1585 “...Don Miguel Jofré, hijo de don Gerónimo Sllava  y de Jofré, señor de Benifayó, siendo éste casado, tuvo a aquel con una muger suelta”. Miquel Jofré va contraure matrimoni amb Caterina Figuerola.

Hereu dels deutes deixats per son pare, com a garant a l’administració del comtat d’Oliva, Miquel Jofré es trobà obligat a firmar una concòrdia amb Carles de Borja, duc de Gandia, reconeguen un deute superior a les 17.000 lliures, i en la qual donava la possessió del senyoriu de Benifaió al duc de Gandia. Tanmateix, el poble es va negar a prestar-li cap reconeixement de vassallatge, sense la prèvia autorització de la Reial Audiència valenciana. Este tribunal havia procedit a subhastar la població, prèvia taxació pericial, per a procedir a la liquidació dels deutes del darrer Jofré, procés que es trobà postergat per la conjuntura de l’expulsió dels moriscs en 1609. Finalment ja superada la crisi fini secular, la sentència de la Reial Audiència de València de 16 de febrer de 1612 concedia el senyoriu i la jurisdicció de Benifaió, per 27.000 lliures, a favor de Miquel Falcó de Belaochaga.

Des d’esta data, els Falcó de Belaochaga foren els senyors territorials i jurisdiccionals de Benifaió. Miquel Falcó va estar armat cavaller i aconseguí el reconeixement de noblesa en 1615. L’Any 1623 cedia el senyoriu, amb les millores incorporades, mitjançant la fundació d’un vincle a favor del seu fill primogènit, Joan Baptista Falcó de Belaochaga, en contemplació del seu matrimoni amb Joanna Anna Ferrer i del Milà, filla de don Pere Ferrer i de María del Milà. En esta donació propter nuptias, Miquel Falcó de Belaochaga fundava un vincle d’estricta agnació i primogenitura.

El tercer senyor de Benifaió, Josep Falcó de Belaochaga i Ferrer, heretà el senyoriu a la mort de son pare. Durant el seu senyoriu, les rendes de Benifaió quedaren confiscades parcialment per a fer front als deutes que Josep Falcó hagué de fer front en l’administració de les carns del cap i casal. Mor a Benifaió, en novembre de 1707, mesos després de la batalla d’Almansa i l’adveniment dels Borbons. El seu fill primogènit i hereu, Joan Falcó de Belaochaga i Casp, havia lluitat pels austriacistes i es trobava fugat a Barcelona. Per aquesta raó, el jutge de confiscacions Melcior de Macanaz, procedí a la confiscació de les rendes senyorials, per delicte de lesa majestat. Pocs mesos després, el seu germà, Antonio Falcó de Berlaochaga i Casp, combatent al bàndol borbònic, reclamà les rendes incautades i recuperà per a la família la baronia de Benifaió en 1708. 

Mort Antoni Falcó sense descendència, la baronia de Benifaió passà a mans del seu germà Francesc, que també va morir sense descendència en 1714, provocant que novament forà hereu el germà, Pere Miquel (+1731) i al fill d’este, Vicent Falcó de Belaochaga y García de Tardajos, hereu també d’un segon vincle fundat pel seu avi en 1630, al morir sense descendència Fèlix Falcó de Belaochaga i Blanes. Mort Vicent Falcó sense descendència masculina, el vincle passà al seu nebot Pascual Falcó de Belaochaga i Pujades per sentència de 1785. Casat amb Mª Concepción Valcárcel i Pascual de Povil, hereva a la mort del seu germà Antoni Valcárcel, dels títol de Marquesa de Castel Rodrigo, princesa Pio de Saboia, marquesa d’Almonacid de los Oteros, duquesa de Nochera i comtesa de Lumiares.

Així, el títol de baró de Benifaió recau en el seu fill primogènit, Pascual Falcó i Valcárcel, príncep Pio de Savoia (1795-Florència, 1839) mort sense successió, i al seu germà Joan Falcó i Valcárcel (València, 1797-Baiona, 1873), qui va redimir els censos en 1872, poc abans de morir. El darrer baró efectiu de Benifaió fou el seu fill menor, Juli Falcó d’Adda (Milà, 1834), senador, va morir sense successió en San Pedro del Pinatar (Múrcia) en 1899.

Després d’anys de plets, l’Ajuntament i els veïns compraren als Falcó els drets senyorials per la quantitat de 300.000 reials de velló (75.000 pessetes) a pagar en deu anys. L’escriptura de redempció de censos es firmà el 28 de setembre de 1872, quedant així el municipi lliure de càrregues i incorporant-se a la nació. Benifaió de Falcó canvia el nom pel de Benifaió d’Espioca.

Data última modificació:


Ajuntament de Benifaió
Plaza Mayor 15. 46450 Valencia (España)
Telèfon: 96 178 10 19 | Fax: 96 179 41 38
Correu electrònic: oficina.virtual@benifaio.es